INTRODUCCIÓ
Dedico aquest text introductori sobre l’Esfinx de Gizeh al Dr. Miquel Pérez, ja que conec la seva obra a través de la seva Tesis Doctoral sobre La Gran Piràmide. He de dir que tinc una total sintonia amb les investigacions científiques del Dr. Miquel Pérez i espero que aquest text mostri, en part, les nostres coincidències al voltant de la cultura egípcia.
LES TRES HIPÒTESIS
Coneixem bé les escasses dades històriques i provades sobre la gran Esfinx de Gizeh. Se sol indicar que pertany al període de les piràmides, tot i que hi ha tesis que apunten a que és anterior. S’indica que és un símbol de protecció de la piràmide de Kefren i que, possiblement el seu rostre pertanyi al faraó Kefren.
Coneixem com els egipcis l’anomenaven gràcies a l’estela que el faraó Tutmosis IV va fer gravar en el pedestal. I sabem les seves vicissituds històriques, els personatges que la van atacar i els que la van elogiar.
Però no exposaré aquestes tesis històriques i positives, m’interessa més presentar l’Esfinx de Gizeh a través de tres hipòtesis, és a dir, amb dades no segures però probables, però que no queden suficientment provades, i deixar oberta la investigació a l’especulació romàntica, en el sentit de Goethe i Schiller.
PRIMERA HIPÒTESIS: SÍMBOL D’AUTOCONEIXEMENT HUMÀ
La primera Hipòtesis indica que l’esfinx de Sòfocles a Grècia es troba en connexió històrica i literària amb la gran Esfinx de Gizeh.
Per a occident, l’esfinx sempre serà l’esfinx de Sòfocles, que a Tebes aguaita al grec Èdip. Tots sabem la història, però val la pena repetir-ne el seu nucli.
La ciutat de Tebes, a Grècia és assolada per un monstre, l’esfinx, que planteja sempre als què se li acosten una sorprenent i perillosa pregunta: “Quina és la criatura que camina a quatre potes al matí, a dues potes al migdia, i a tres potes a les nits?
I Èdip indica la resposta correcta: la criatura és l’ésser humà, i davant la resposta, l’esfinx vençuda, emprèn el vol i no devora més pretendents.
Aquesta bonica història hel•lena, sembla indicar-nos que Sòfocles s’inspira en un motiu egipci lateralment i prou: l’esfinx com a animal mític i monstruós, un ser que plantejava enigmes. Però si reflexionem sobre la història i comencem a pensar que, com sabem, històricament, la Tebes grega tenia una relació amb Egipte i que Sòfocles es va iniciar en col•legis sacerdotals, deduirem, possiblement, com a hipòtesis, que la història grega de l’esfinx és un record, alterat literàriament, no només de l’esfinx com a animal mític egipci, si no que a més a més, per l’enigma antropològic que postula, té quelcom a veure amb la Gran Esfinx de Gizeh com a símbol d’iniciació als misteris de l’ésser humà.
Si això és així, si acceptem la connexió Sòfocles-Egipte, llavors, per analogia, podem presentar la tesis de que l’esfinx de Gizeh, no només era un símbol de protecció o per a espantar els monstres, sinó que tenia alguna cosa a veure amb la pregunta per l’ésser humà. Que l’Esfinx de Gizeh més enllà de la seva funció de protectora de les piràmides, presentava en si mateixa un símbol, un anagrama antropològic. L’Enigma de la Gran Esfinx era ella mateixa: la seva constitució contenia la resposta a la pregunta: “QUÈ ÉS L’ÉSSER HUMÀ?, Sòfocles va rebre un eco de la qüestió i el va adornar literàriament, però la pregunta intencional del viatger iniciat que arribava a Gizeh, era que l’Esfinx, immutable, contenia en ella mateixa i la seva constitució l’enigma a la pregunta socràtica per l’ésser humà.
L’Esfinx preguntava en el seu silencio al viatger iniciat: Què és la criatura humana?, perquè el seu constructor havia xifrat en la seva SIGNATURA les claus per a respondre a aquesta pregunta.
QUÈ ERA L’ÉSSER HUMÀ?
Segons l’Esfinx, en la seva figura s’hi troba la resposta: recordem la seva figura: té un llom, tòrax de toro o rumiant, presenta unes urpes i cua de lleó o de felí; devia tenir unes ales plegades de les què en resten signes d’àliga o d’ocell; el seu cap mostra l’ésser humà dominant. Com a esfinx es trobava més enllà del gènere, és a dir, era hermafrodita, pels seus pits davanters insinuats. I el cap es troba rematat per la còfia o turbant egipci per excel·lència.
La interpretació clàssica de la seva figura seria doncs que l’ésser humà és una criatura que emergeix del món animal, passant per diverses fases, que per tant, l’essència humana és finalment l’evolució dominant, però les seves ales mostren que no sempre roman en terra, sinó que és capaç de volar, com esperit, cap al cel. Però a terra, l’ésser humà domina pel seu turbant, és a dir, pel símbol de la creació de la cultura. És doncs criatura de tres móns: el terrestre, l’espiritual i el cultural.
Y d’aquesta forma, la pregunta de l’Esfinx va de veres: si al seu davant no ets capaç d’entendre que l’ésser humà, essent terrestre és immortal, llavors, si no respons a la pregunta, certament, mors, com la història d’Èdip i Tebes. El dilema és: contesta, o mort!
SEGONA HIPÒTESIS: L’ESFINX COM A DIVINITAT
Més enllà de la seva funció protectora i enigmàtica per a l’Antropologia, la Gran Esfinx és quelcom més. D’entrada, és una obra d’art, però què és l’art per a aquella cultura? No és precisament un quadre en un museu.
El terme Esfinx és grec, prové de viatgers com Heròdot, però el nom egipci de l’esfinx és sheps-anj, que ve a significar “estàtua o imatge vivent”, i ens dóna la pista sobre l’art egipci.
Les estàtues egípcies orientades cap a la dimensió de la divinitat, eren erigides com un acte de Heka, és a dir, de màgia, de poder energètic. La creença egípcia afirmava que l’estàtua d’una divinitat o d’un faraó, a través del culte, atreia energèticament l’ànima o poder de la divinitat oculta. L’estàtua no només encarnava estèticament el poder de l’entitat invisible, sinó que aquell poder residia en ella i emetia més energia.
Que l’esfinx podia ser identificada com a quelcom diví ho sabem per l’estela que es va trobar al peu de l’Esfinx, escrita pel Faraó Tutmosis IV, qui va tenir un somni als seus peus, i va entrar en contacto amb el seu esperit oníricament. Tutmosis la denomina Harmarkhis-ra o Ra-Harahkti, amb la qual cosa és identificada amb una deïtat solar, i s’equipara a Ra, en especial, el sol que es pon al capvespre. En conseqüència, la gran esfinx de Gizeh és quelcom diferent de les altres esfinxs que trobem en las calçades que condueixen als temples egipcis; aquelles esfinxs són símbols protectors; la gran Esfinx, en canvi, es presenta per a generacions d’egipcis, com a un referent d’energia divina. No és estrany que existís un petit temple entre les seves potes i se li rendís culte durant segles.
TERCERA HIPÒTESIS: L’ATLÀNTIDA I L’ESFINX
Existeix una discussió científica al voltant de l’antiguitat de l’esfinx de Gizeh. Des que un egiptòleg no convencional, como Schwaler de Lubic,
va indicar, en el segle XX, que les marques de l’erosió de l’esfinx de Gizeh podien ser degudes no a l’acció del vent i de la sorra, sinó que semblaven solcs deixats per les aigües –la qual cosa situaria l’esfinx en un període climàtic anterior-, s’ha especulat sobre la veritable edat de l’esfinx i s’ha insinuat també, seguint intuïcions de Lubic, ja en el segle XXI, que l’Esfinx, no només és quelcom anterior a les Piràmides, sinó que podria ser l’únic testimoni de civilitzacions i races anteriors, que havien estat a Egipte. Respondria a l’època mítica, quan els deus regnaven a Egipte.
Per descomptat, aquesta hipòtesis ha desencadenat nombrosos adversaris d’aquesta afirmació, en especial, perquè tota classe de visionaris i mèdiums han desacreditat aquesta teoria, afirmant ja que l’esmentada cultura anterior era directament la cultura atlant, sense aportar proves convincents.
I malgrat això, si finalment es confirma que l’Esfinx de Gizeh és anterior a les Piràmides en milers d’anys, ens situaríem en una fase de la Història neolítica d’Egipte, que impediria, per solucions tècniques, que els habitants de la Vall del Nil poguessin haver esculpit aquesta esfinx.
És llavors quan, si busquem una altra cultura que ensenyés a Egipte aspectes i tècniques culturals, ens topem amb la història de l’Atlàntida, exposada per Plató. Cal recordar que Plató ens presenta l’Atlàntida precisament com a coneixement que ell va adquirir del seu viatge de formació a Egipte; és una història que l’hi expliquen els sacerdots (encara que situï a Soló com a personatge literari), quan Plató es va haver iniciat en misteris egipcis, possiblement, a Menfis o Heliòpolis. La història ve a dir que només els egipcis saben i coneixen que fa milers d’anys, hi va haver una cultura avançada tècnicament, anomenada Atlàntida, i que d’alguna forma, Egipte va estar en contacte amb ella.
Des d’aquest prisma, no sembla exagerat sostenir la hipòtesis de que un altre dels aspectes de la Gran Esfinx, és el de ser un record, una connexió d’Egipte i de la seva relació amb la possible cultura atlant; sempre i quan s’acabi provant la seva gran antiguitat.
RESUM
Finalment, m’agradaria reflexionar sobre els diversos enigmes que l’Esfinx de Gizeh planteja avui al viatger modern. Bàsicament, voldria orientar-me cap a viatgers mítics d’Egipte, com per exemple, Paul Brunton.
1/ El viatger que contempla l’Esfinx per primera vegada al conjunt monumental de Gizeh, a nivell subjectiu, l’Esfinx, a banda de l’admiració que causa, sembla que sigui un mirall de la nostra espècie, és a dir, sembla que pregunti “qui ets tu?”, que ens obri la porta cap a l’autoconeixement, cap al conèixer-te a tu mateix socràtic.
2/ Aquest mateix viatger, fascinat per l’Esfinx, té un segon pensament aquesta vegada objectiu: a qui representa l’Esfinx? A un Déu o a un Faraó o a l’espècie humana? I tot seguit, una altra pregunta: amb quin monument de Gizeh estaria en relació l’Esfinx?
3/ Després d’hores d’observació, d’escrutar la seva estructura, de quedar-se encisat davant dels llavis encara avui carnosos, apareix una altra pregunta objectiva: D’on ve aquest monument? Quina era la cultura que el va construir?
I de sobte, el viatger atrapat escodrinyant les potes lleonines del monstre descobrirà un poema en grec, escrit pel poeta Arrià, l’historiador d’Alexandre el Gran:
“ Els déus eterns van formar el teu meravellós cos. Et van situar com una illa rocosa, al centre d’un gran altiplà, les sorres de la qual atures. Aquesta veïna que els déus van donar a les Piràmides no és, com l’Esfinx, homicida d’Èdip, és la Sagrada adepta de la deessa Latona, la guardiana del benèvol Osiris, la cap augusta d’Egipte, la reina dels que habiten en el cel o davant del sol, d’igual categoria que el déu Vulcà.
Deja un comentario